CARMEN SEVILLA: “El cos som nosaltres, nosaltres som cos, el cos deuria de ser la construcció que ens permeti ser i connectar al mateix temps amb l’altre».

És el cos humà un bon disseny? Quins aspectes o parts del cos humà redissenyeries? El cos humà em sembla un disseny sorprenent. Té un funcionament bàsic automàtic, la respiració, la circulació sanguínia que oxigena i manté vives les nostres cèl·lules. Realitzem activitats apreses de manera gairebé automàtica com caminar, anar amb bicicleta, ballar, etc. És increïble com el nostre cervell en dècimes de segon reacciona i decideix. La matèria pensant, la matèria grisa que és capaç d’elaborar abstraccions científiques, filosòfiques o artístiques, etc. Els darrers descobriments ens parlen que no només el cervell pensa. El disseny dun mecanisme com el dolor, per protegir-se o el plaer per regenerar i sobreviure. Els sentits, veure i distingir formes, colors, profunditat, lloa aromes meravelloses de la primavera, els sons…

Tot i això, la pregunta em recorda l’experiment que va fer el psicòleg Edward de Bono. Va proposar a uns nens com millorar el cos humà. Entre les respostes més freqüents, curiosament hi havia la de la multiplicació d’elements per exemple una nena volia tenir dos parells més de braços per fer servir les coses més de pressa i tocar-les millor o més ulls, però sempre per millorar les funcions ja existents, no pensant en dimensions noves… Però això ja ho veiem el déus ancestrals com Asura amb tres cares i sis braços que venç tots els seus enemics, o en les representacions de Shiva, etc. Però com bé sabem al món del disseny, gairebé tot es pot millorar i adaptar als nous temps, l’evolució de les espècies humanes així ho ha demostrat també. No sé realment què redissenyaria. Si ens centrem exclusivament en el cos potser milloraria el procés d’envelliment, mantenir les funcions i les capacitats en un nivell alt i que l’obsolescència ens arribés com a les impressores i no amb un deteriorament progressiu.

Creieu que el disseny de l’entorn pot condicionar la potencialitat del nostre cos? Per suposat. La ciència de l’ergonomia profundament relacionada amb el disseny n’és una bona prova. El disseny en general, des dels bifaços prehistòrics que milloraven la capacitat d’esgarrapar, ferir, raspar de les mans dels nostres avantpassats fins als xips que permeten sentir les persones sordes o com el cas de l’artista Neil Harbison amb una antena implantada al cap que li permet veure i percebre colors invisibles com a infrarojos i ultraviolats. O sense anar tan lluny els dissenys ergonòmics de sabatilles, vestuari, cascos, etc. per millorar les marques dels esportistes d’elit. I també els espais, un clàssic seria la cuina Frankfurt dissenyada per Margarete Schütte-Lihotzky el 1926 per millorar l’eficiència dels moviments i les tasques necessàries per cuinar en un espai reduït.

Què són una ment sana i un cos sa? Potser un cos sa és més fàcil de definir. Aquell que ens permet viure sense dolor, manejar-nos pel món, que té ganes de fer, de pensar, de moure’s. Una ment sana, és complicada tenir-ne. El món és difícil de comprendre, agressiu a les seves exigències i molt contradictori. I això a la ment la desequilibra. Intenta comprendre, respondre, resoldre i és esgotador. Precisament aquestes exigències que ens arriben a través dels estereotips, els missatges ecofriendly, la positivitat tòxica, la felicitat imposada, l’individualisme exacerbat en què tot depèn de tu, si t’esforces ho aconsegueixes, etc És ESGOTADOR. Perquè l’objectiu no és l’equilibri, sinó assolir o encaixar en aquestes exigències.

Com pot el disseny/art ajudar aquest anhelat equilibri? Totes dues disciplines poden ser fonamentals. Des de l?actitud crítica i sincera, honesta. Tots dos ens poden ensenyar la diversitat, oblidar-se de les estratègies fàcils, trencar amb els estereotips, atrevir-se a qüestionar tot aquest imaginari tan perjudicial. Ells són els creadors de la cultura, i la cultura és la que ens condiciona, per bé i per mal. Com a agents culturals poden crear aquest equilibri, potser fins i tot més el disseny per la capacitat d’arribar de manera massiva a la població.

Què penses de la batalla oberta als retocs fotogràfics a PUBLICIDAD? No és al capdavall un altre tipus de maquillatge? Quan els retocs falsegen la imatge dels nostres cossos sempre buscant encaixar-los en cànons preestablerts van molt més enllà del maquillatge i són responsables d’aquesta imatge idealitzada en què ens convencen que hem d’encaixar i acabem preocupant-nos de manera obsessiva i malaltissa del que pesem. diàmetre dels nostres braços, cintura, cel·lulitis, etc en lloc del meravellós que és el nostre cos, totes les coses que ens permet fer i sentir. I també centrats en el nostre aspecte exterior oblidem el nostre aspecte interior. La nostra personalitat, encant, profunditat de pensament, capacitat d’empatia, creativitat, connexió amb l’altre.

Al llarg de la història s’han imposat CÀNONS de BELLESA molt diferents. Com és possible que allò BELL sigui tan canviant als ulls de l’ésser humà?
Tu creus que és tan canviant? Jo no ho crec. Primer ens hauríem de preguntar què és LO BELLO. Gauguin va dir una vegada que “la culpa de tot la tenien els grecs” i amb el temps he anat valorant la profunditat i el calat de les paraules. Van ser els creadors de la primera gran teoria sobre la bellesa, d’un imaginari col·lectiu que ha xopat tota la cultura occidental. Aquestes proporcions matemàtiques, harmonies i figures geomètriques que observaven a la natura són les que van utilitzar per explicar el que ens atrau? per justificar-ho o per encotillar-nos? No crec que sigui canviant la categoria de la bellesa, sinó que el que canvia és la categoria. No és que la bellesa del barroc sigui diferent de la bellesa renaixentista, sinó que en barroc interessa i atrau el sublim, l’excés, la voluptuositat, la sensualitat desbordada. El que canvia no és el que és Bell sinó cap a on dirigeix ​​la mirada aquest ésser humà per gaudir de l’experiència estètica. I al llarg del temps hem vist com allò lleig, allò grotesc, la gràcia, fins i tot allò sinistre han contaminat o fins i tot eclipsat la bellesa. Al segle XX es van començar a diluir i esborrar les fronteres com a leit motive: dels moviments, estils, gèneres, disciplines, tècniques i també de les categories estètiques i al XXI seguim pel mateix camí.

On rau la BELLESA del COS? A risc de semblar gallega et diré que depèn de qui li preguntis. A mi la bellesa, així en pla em resulta una mica insulsa. Aquesta bellesa del cànon de proporcions heteronormativa m’avorreix. Si parlem de cossos m’interessa més la categoria de la gràcia, el cos és viu, el moviment, la seva cadència, la seva personalitat, la força continguda, les possibilitats que deixa entreveure. Fins i tot moltes vegades la bellesa apareix només amb el moviment i s’esvaeix a la quietud.
Poques vegades tenim la possibilitat de veure el cos dels altres. Normalment ho amaguem darrere de la roba que vestim. La majoria de vegades ho veiem a través de la mirada de l’altre, a la pintura, la fotografia, la dansa si el vestidor ho permet. Mai no és només cos sempre hi ha ment. I si la ment no té llum, la bellesa física en pla avorreix.

Per què la DESNUDESA continua generant tantes controvèrsies? Perquè encara que estem al segle XXI seguim sent societats marcades per tradicions religioses. Les tres religions del gran llibre parteixen del mateix mite del gènesi. Des que aquest déu patriarcal ens va expulsar del paradís no podem mostrar la nostra nuesa, som impurs en haver pecat. La nuesa s’associa a l’hedonisme del paradís i nosaltres hem d’expiar el pecat comès. Especialment les dones que som les hereves de la temptadora i responsable Eva que va portar l’home a la perdició. D’altra banda, el vestit ens protegeix de l’entorn, cuida i protegeix el nostre cos, però també els nostres sentiments, la nostra imatge, el nostre prestigi. La nuesa és una metàfora de mostrar-nos tal com som i tots tendim a protegir-nos, a amagar la nostra vulnerabilitat. No en va a la veritat se la representa com una dona nua.

Què és el PUDOR? Està relacionat amb la NORMATIVITAT? El pudor és curiós que alhora signifiqui vergonya o cautela però també mala olor o pudor. És un reflex de la cultura judeocristiana de què parlàvem abans. Un mecanisme per garantir que complirem les normes, no desafiarem l’establert i per descomptat no qüestionarem el sistema ni provocarem que altres o altres també s’ho qüestionin. Si tenim por al judici dels altres, si mai no ens hem comportat d’una altra manera, és difícil no deixar-se dominar pel pudor. En aquest sentit sí que estaria relacionat amb la normativitat però no amb el cànon de bellesa normatiu del moment. Més relacionat amb les lleis no escrites de conducta. No deixa de ser un sistema de control autoimposat.

Quin tipus de construcció hauria de ser el COS? El cos som nosaltres, nosaltres som cos. Hauria de ser la construcció que ens permeti ser i alhora connectar amb l’altra. Una construcció per explorar. La casa del plaer, no del parer. Ens preocupem que el nostre cos no encaixa en les proporcions dels estereotips que apareixen a les imatges que ens inunden, la nostra pell té porus i taques, arrugues, canvis de color, asimetries,

Com es pot escapar de l’HAPPYCRÀCIA? La dictadura de la felicitat és molt perversa. Aquest món és un lloc fascinant, però també terrible. Milions de persones viuen en condicions terribles, siguin guerres, opressió, gana, mancances, restriccions, tortures, injustícia, etc. Només es pot ser feliç si hom és idiota, si no mira, si no pensa. La felicitat per mi és una emoció passatgera que se sent en instants.
L’obligació de ser feliç, responsabilitzar l’individu de tot el que li passi em sembla una estratègia del liberalisme, del capitalisme salvatge dels nostres temps on l’individualisme es ven com a llibertat emmascarant el determinisme del lloc on naixem, la classe social a la que pertany la nostra família, el nivell econòmic, cultural, les possibilitats que ofereix el nostre entorn immediat, el sexe, etc. La meritocràcia és, en certa manera, una fal·làcia. El nostre triomf o fracàs no és només el nostre, és de tota la tribu.

Què podem fer per CONGENIAR els diferents GÈNERES quan per DEFINICIÓ són excloents? Aquesta pregunta és fàcil: ABOLIR-LOS. El gènere és un constructe que ens obliga a encaixar dins uns límits. Per què no fem com l’art que enderroca fronteres i ens trobem amb obres que no són escultures, ni pintures, sinó escult/pintures, escult/arquitectura, instal·lacions, performance.

Podries definir el NO GÈNERE? Confonem-nos i trobem-nos! No vull encaixar cap d’aquests esquemes. Vull poder triar el que m’agrada, com em comporto, com em vesteixo, etc sense estar condicionada pel meu sexe.

Quin és el teu GÈNERE? No tinc cap gènere.