Diuen que el SABER no ocupa lloc. Quina és la millor MANERA o FORMAT per a preservar-lo. Preservar el saber sempre ha sigut una tasca àrdua, s’han perdut infinitat de manuscrits de l’antiguitat. Em pregunte què passarà en la nostra era digital, en la qual una gran part del nostre coneixement es deposita en diversos suports electrònics que van quedant-se obsolets. Si no es fa un transvasament sistemàtic als nous mitjans d’emmagatzematge digital que sorgisquen, serà complicat que aquestes dades sobrevisquen uns pocs anys, i quasi impossible que perduren milers d’anys. Jo he donat per perduts arxius que tenia emmagatzemats en suports o programes que ja han quedat en desús.
Segur que això és un assumpte que preocupa la humanitat sencera i des de la ciència i l’enginyeria s’està buscant noves formes d’emmagatzemar grans volums de dades a llarg termini.
SABER i SABOR van de la mà. SAVI ve de sapidus, que originàriament qualifica el que té gust i sabor, el SABORÓS. Quin SABOR té el SABER? El sabor de l’excel·lència: quan llig o escolte persones sàvies, paladege aquests moments… Em saben a glòria! Hi ha una definició que trobe reveladora per a no confondre saviesa amb intel·ligència o coneixements que diu: «Saviesa és la manera correcta d’aplicar el coneixement». Les proves d’intel·ligència no la mesuren, tots coneixem persones molt intel·ligents i cultes que, per exemple, no tenen domini sobre les seues emocions o no tenen empatia cap als altres. I les dues són qualitats pròpies de la saviesa.
EDUCAR té dos orígens possibles: DUCERE, que significa GUIAR, o EDUCARE, que significa ALIMENTAR. Quina és la millor forma d’EDUCAR? Entenc que les dues funcions són aplicables a l’educació: els docents, els que tenen la missió de desenvolupar una consciència crítica, mostren als seus alumnes el camí de l’excel·lència per a proporcionar-los la brúixola que els permetrà orientar-se. Però, a més de guiar, també ha d’alimentar l’esperit del pupil amb coneixements tècnics i humanístics. Així és com es genera el talent.
CULTURA es construeix sobre la paraula cultus, participi de colere-CULTIVAR. Com s’ha de treballar la TERRA per a collir bons fruits? Per a collir bons fruits, cal educar. L’educació és l’eina que tenim per a aconseguir les nostres possibilitats de benestar personal. Vivim en un entorn canviant i, per a adaptar-nos, hem d’estar constantment aprenent. Per això, per a progressar com a societat, hem de suscitar en els joves el desig d’aprendre.
Vegem, si algú té la fortuna de créixer en un ambient acollidor, respectuós i culte; és a dir, si l’exemple que rep del seu entorn familiar i escolar és bo, i si, a més, viu en una societat els representants i les institucions de la qual són confiables…, podríem afirmar que aquesta persona s’està desenvolupant en un entorn educatiu saludable i, per tant, òptim per a construir una societat millor. Tots eduquem, per això s’utilitza la metàfora que “per a educar un xiquet cal la tribu sencera”, però només serà una bona educació si la tribu és bona. El problema és que, en l’educació, la collita tarda uns 20 anys…, i els polítics no semblen interessats a cultivar res que no puguen collir abans que finalitze el seu mandat. És descoratjador.
Quins són aquests fruits? El fruit és generar talent i, si la tribu és bona, formarà persones responsables, cooperatives i justes. En el passat, la riquesa d’un territori depenia de les seues matèries primeres, la seua producció agrícola i industrial o les seues finances. No obstant això, ara, la riquesa d’una nació es basa en el coneixement i en l’alta tecnologia. Com es genera el talent? Mitjançant l’educació. Està demostrada la correlació entre qualitat educativa i creixement econòmic.
Quin paper exerceix el DISSENY (en tots els seus vessants) en tot aquest procés de CULTIU? –CIUTAT. El disseny no solament resol els aspectes funcionals dels productes que dissenya, també aporta valors culturals i emocionals. Traslladaré això a la ciutat, que és el tema que més m’interessa en aquests moments. Les ciutats, a través dels seus espais públics, edificis o els seus comerços, ens parlen de com és la seua ciutadania, dels seus valors estètics i culturals. Podem interpretar el genius loci, l’esperit d’una ciutat, a partir del seu paisatge urbà. València, malgrat que és una ciutat amb enormes atractius mediambientals, el seu espai públic és sorollós. I no em referisc al soroll que afecta el so, com a dissenyadora, em referisc al soroll visual.
La semiòtica defineix el soroll com a la pertorbació, la molèstia, la interferència no desitjada que causa crispació. En aquest sentit, podem també parlar de soroll visual que, en el cas de les ciutats, és provocat per l’excés d’elements i estímuls visuals que n’embruten i en dificulten la comprensió. Quins són aquests elements i estímuls visuals? La barreja desordenada d’objectes, com ara els senyals de circulació, els semàfors, el mobiliari urbà, la retolació comercial i la publicitat abusiva, per no parlar de la qualitat arquitectònica o l’incompliment generalitzat de les normatives relatives al tancament de balcons, aires condicionats en façanes, etc. Quan el soroll s’apodera del paisatge urbà, aquest es torna agressiu i caòtic.
La transformació del paisatge urbà és un dels objectius de la capitalitat, i estem negociant la composició d’un futur consell assessor municipal. Per a abordar problemes tan complexos, veiem imprescindible la formació de grups de treball interdisciplinari que aporten un enfocament holístic amb l’objectiu d’assentar les bases per a generar un paisatge urbà ordenat, intel·ligent i agradable de ser viscut. El repte és difícil i tardarem a aconseguir-ho, però hem de ser capaços de crear un marc legal en què la promoció comercial puga conviure amb els valors patrimonials i culturals de la ciutat. Insistisc en el fet que percebre i apreciar l’ordre i la qualitat urbana només s’aconsegueix si estem en contacte freqüent amb aquests. La mirada del ciutadà comú s’habitua a l’harmonia i la dignitat visual quan aquestes són les qualitats quotidianes del seu entorn vital.
Si la FORMA pot ser CONTINGUT i el contingut és CONEIXEMENT, pot la FORMA arribar a ser CONEIXEMENT? Els dissenyadors treballem amb formes: l’aparença, la forma que es dona a un objecte, a un edifici o un logotip, és el resultat d’un pensament que s’ha fet visual. El creador materialitza, a través de la forma, els seus coneixements. Per exemple, un edifici ben dissenyat és portador d’un concepte forjat en l’aprenentatge i l’experiència de l’arquitecte que el va dissenyar. Deduïsc que sí, la forma és coneixement o l’expressió visual del coneixement.
CONEIXEMENT també és sinònim de SENSATESA o PRUDÈNCIA. Fins on es pot arriscar en CULTURA? No hi ha una única definició de «coneixement», de vegades s’utilitza la paraula coneixement com a sinònim de sensatesa o prudència, però, si ens atenim a l’accepció més comuna, la referida a la informació adquirida a través de l’experiència i l’educació, llavors no hi ha cap contradicció entre coneixement i risc. Encara més, es poden assumir riscos des de l’enteniment i el bon judici.
A la pregunta de si es pot arriscar en cultura, per descomptat que sí. Les manifestacions culturals de qualsevol tipus sempre es reinventen, s’avancen o s’adapten a les noves realitats socials o tecnològiques, i, per a reinventar-se, cal innovar, cal arriscar. Un altre matís: com a dissenyadora gràfica he pogut comprovar que l’àmbit cultural és on més m’han permés arriscar. I crec que això es deu, entre altres raons, al fet que la rendibilitat de la cultura és sobretot social i no financera. Fins on es pot arriscar? El límit és la teua imaginació i el teu bon judici.
I en EDUCACIÓ? Doncs fixa’t que els professors que ens han deixat empremta són, precisament, els menys ortodoxos, els que van desafiar moltes de les regles de la pedagogia. Tots hem vist pel·lícules sobre docents comportaments dels quals generen controvèrsia, com ara El club dels poetes morts o la sèrie Merlí. I, normalment, aquesta controvèrsia es tradueix en simpatia entre els alumnes i antipatia entre el personal directiu o la inspecció. El que sempre han dit els pedagogs més sensats és que el més important perquè l’escola funcione és tindre bons professors. Què defineix un bon professor? A més dels seus coneixements, sobretot el defineix l’amor cap als seus alumnes i cap a la seua professió. Ha de sentir el desig, la pulsió d’ensenyar, tindre ganes: el bon professor és vocacional. Hauríem de revisar el sistema de selecció de professorat que tenim. Les oposicions no serveixen per a seleccionar els millors. Tenim molt per aprendre d’un país com ara Finlàndia, els docents del qual són professionals valorats: l’educació és una professió amb prestigi i els professors estan revestits d’autoritat, tant a l’escola com en la societat.
De vegades, la collita es llança a perdre. A què ha de tindre por un/a CULTIVADOR/ORA? A ser incapaç de suscitar el plaer per aprendre.
Vivim en un terreny o en un període FÈRTIL? València està apostant per convertir-se en un terreny fèrtil per a la creativitat. La capitalitat pretén propiciar aquest caldo de cultiu que puga transformar València en ‘ciutat creativa’. Una ciutat amb talent és la que ofereix als seus veïns les màximes oportunitats per al seu desenvolupament personal, professional o econòmic. Però no hem d’oblidar que els canvis socials requereixen molt de temps, podríem fins i tot parlar de generacions… bé, ací estem: adobant el terreny.
Creus que ser dissenyador és tindre una determinada actitud davant de la vida? El dissenyador, en el procés de resolució de problemes, genera moltes idees en poc de temps, explora possibles solucions, construeix prototips o ficticis per a validar les hipòtesis creatives que va generant, i, si no funciona, desfà el camí i explora solucions alternatives fins que troba una resposta adequada al desafiament que se li planteja. Pareix que aquesta és l’actitud d’algú que no es rendeix fàcilment, veritat? Com que el nostre mètode de treball està orientat a despertar la creativitat, diguem que ens entrena i ens capacita per a innovar. Ara, perquè aquesta capacitat transformadora s’aplique de manera responsable, amb la societat i el medi ambient, cal que els dissenyadors desenvolupen un ‘pensament ètic’.
Com a dissenyadora, he de preguntar-me: Per a qui treballe. Quins valors promou el meu client, si són compatibles amb els meus… En definitiva, quin tipus de dissenyadora vull ser.
