El terme LLAR deriva del llatí “focus”. Inicialment fa referència, al lloc de la casa on es prepara el foc passant més tard a fer referència a la mateixa CASA i fins i tot a la FAMÍLIA que hi habita.
Quines són les diferències entre CASA i LLAR? La paraula llar es fa servir per designar el lloc on una persona viu, on sent seguretat, calma i pau. El concepte “casa”, que senzillament fa referència al lloc habitat, al lloc físic. Sovint utilitzem l’expressió SABOR A LLAR. Tot i que és cert que etimològicament són diferents, ‘casa’ i ‘llar’ o ‘habitatge, són dos termes indissolubles. Moltes vegades es diu que la llar és allà on hi ha el nostre cor. Sembla una cosa abstracta i que no necessita parets o sostre, però en realitat si ho necessita. Això aprofundeix en el fet que els espais que habitem no són merament funcionals, sinó que es construeixen amb les vivències i els records.
La intimitat dins de la llar que és clau per comprendre perquè és tan important aquest contenidor, les parets i els sostres. Aquests límits ens aïllen de la resta de la societat, cosa que ens permet establir les nostres pròpies regles amb seguretat i sense por de ser jutjats per la resta. Per exemple, sense porta difícilment entenem que hi ha una casa. La llar és també comptar amb un lloc propi que ens permeti desenvolupar-nos, com a nucli de convivència, però també com a individus, com expressava molt bé Virginia Wolf al seu assaig ‘Una habitación propia’. És a dir, la llar ha evolucionat. Continua sent l’espai on es forma la família, però també el lloc que ens permet desenvolupar-nos com a individus.
Per què un determinat tipus de llum, una olor, uns colors són suficients per evocar espais que sentim com a LLAR? CASA ve del llatí “casa”. Sant Isidor explica que casa és una habitació feta d’estaques i branques que serveix per protegir-se del fred o calor. Covarrubias diu que la paraula llatina casa ve de l’hebreu כסה (kisà = teixir i cobrir) perquè les primeres cases eren ramades o tendes de campanya. La construcció emocional de la vivenda té a veure amb els records. D’alguna manera idealitzem com ens sentim dins la casa, o atresorem aquests moments màgics: una hora determinada quan la llum es filtra amb la intensitat adequada, arribar a casa un dia plujós i resguardar-se, acariciar el tacte del sofà mentre llegim, compartir-ne una menjar amb amics o la família… I en tots ells les textures, els colors o les aromes funcionen a manera de sinestèsies que desencadenen el record emocional.
Què queda a les nostres llars d’aquelles primeres construccions? Però les nostres cases no guarden només semblances amb les primeres construccions humanes. Tècnicament i materialment els habitatges han canviat molt, però quant a funcionalitat i forma de distribució no tant. Ja els primers habitatges en llogarets 1.000 anys A.C. tenien una forma de casa quadrada, o de galledes “modulars” que s’anaven unint. La porta, les finestres i els sostres eren fonamentals, i també un foc on escalfar-se i preparar els aliments. Tot i que les cuines i els sistemes de climatització han evolucionat, s’espera el mateix de les cases avui fa 3.000 anys. De fet, d’alguna manera els open plans i les cuines obertes tornen a conceptes atàvics de com s’entenia l’habitatge.
El que sí que ha canviat és la compartimentació de l’espai, sobretot, des que el valor de l’individualisme va ser més important a la societat. Des d’aquell moment, tenir un espai aïllat de la resta de membres de la llar va ser fonamental.
També es poden establir paral·lelismes amb les construccions d’alguns animals? NIU ve del llatí “nidus” d’arrels indoeuropees amb el significat de asseure’s. El domini del foc, tan temut pels animals, acabaria sent l’indici diferenciador dels assentaments humans. Tradicionalment, els habitants d’una casa, els membres d’una família, s’han assegut al voltant del foc, per raons que es remunten a la necessitat pura física de llum i calor. El foc ha tingut un valor de supervivència únic per a lésser humà. La preparació d’aliments al foc va permetre a l’ésser humà desenvolupar el seu cervell i li va permetre guanyar intel·ligència. El foc era un element màgic que porta amb nosaltres des d’abans de la casa, quan vivíem a coves: ajudava a espantar els animals, permetia veure a la foscor, escalfava l’espai… I ja era el centre de la vida. Quan van aparèixer els primers habitatges el foc feia aquesta mateixa funció. I era també el lloc al voltant del qual es reunia el nucli de convivència, s’explicaven històries i es generava la memòria de l’habitatge.
Quin és actualment l’element al voltant del quin es construeix el concepte de llar? Quin és el nou foc? L’ espai del foc l’ ha pres la televisió, però n?ha perdut d?alguna manera la funció de lloc de reunió, de node de connexió entre els individus. El nou foc potser és la taula on es comparteix el menjar, ja que és el moment on es reuneixen tots els habitants de la llar i xerren, comparteixen les seves vivències ia través de la narració fixen els records. Una cosa interessant de la postmodernitat és com hem canviat del relat únic al multirelat. I això també ha afectat la família, és a dir, hi ha moltes maneres d’entendre la família, moltes formacions diferents, incloses aquelles on no hi ha vincles de consanguinitat. Això ha afavorit el desenvolupament de models d’habitatge diferents, per això aquest foc de la llar pot estar en diferents espais segons la família: una sala d’estar, el sofà, la cuina, la taula del menjador…
¿Es resisteix el monitor de televisió, en redimensionar-se, a deixar de ser aquest substitut del foc al qual es dirigeixen totes les mirades? Encara que és cert que hi ha una tendència per arrabassar aquesta posició tan protagonista a la pantalla, al televisor encara li queda una mica de manxa, però és molt possible que ‘desaparegui’. Però per això seran necessàries dues coses: per un costat temps, ja que per a les noves generacions hi ha pantalles més importants que la tele; i per altra banda desenvolupament tecnològic, amb sistemes de projecció que permetin desvincular imatge audiovisual de contenidor físic.
Per què la llar pot esdevenir un territori hostil? “COM A CASA EN CAP LLOC” Tant de temps intentant que a la feina ens sentíssim com a casa i hem acabat sentint-nos a casa com a la feina. Passa moltes vegades, i durant el tancament hem tingut temps d’analitzar si casa nostra conté elements hostils. La pròpia tradició constructiva al nostre país a partir del boom immobiliari dels 60 és força hostil, si ens fixem tant en la qualitat constructiva, com en la distribució de l’habitatge, que nega qualsevol tipus de família que no sigui la que llavors es considerava ‘estàndard’ i ‘desitjable’. És avui quan comença a canviar, però molt a poc a poc. La veritat és que l’experiència de comprar un habitatge nou és frustrant, perquè malgrat la gran inversió que suposa per a la majoria de les llars, hi ha molt poques coses en què es pot opinar. Habitatges que no tenen en compte el clima de la zona, distribucions amorfes per aprofitar cada centímetre quadrat d’una promoció, baixa qualitat acústica i tèrmica, manca d’accés a habitatge de qualitat, poc espai… En realitat hi ha milers de qüestions per les quals habitatge pot ser hostil. I encara en aquests casos, la nostra llar continua sent un refugi únic.
Què podem fer per no començar a sentir la casa com a limitació, especialment en el cas de l’aparició del teletreball? Una famosa cadena de mobles ens proposava una frase alternativa per a aquests estores: “Benvingut a la República independent de casa teva”. Cosa que casa molt malament són els espais oberts i el teletreball. Tot i que tenen beneficis obvis per a la qualitat de vida, ja que redueix els temps de desplaçament; també té conseqüències negatives, ja que el nostre àmbit laboral es cola dins de l’espai més íntim de les nostres vides. Tot això és fruit d’una nova cultura del treball 24/7 on no hi ha desconnexió. Definir i respectar els límits entre vida i treball seran claus fonamentals de la discussió social i personal en els propers anys.
Són tan independents les nostres petites repúbliques? És possible personalitzar els espais recorrent a aquesta suposada democratització del disseny que trobem en aquestes grans superfícies? Alhora que la democratització del disseny ha portat molts beneficis també ha suposat estandardització. Aquest és un debat que estem tenint ara i que és fonamental per entendre com forma la cultura d’un lloc. És difícil parlar de repúbliques independents quan totes les cases s’assemblen, no només en l’estètica sinó també en l’aspecte funcional. Vivim en un moment on s’està replantejant això, i ho estem veient en casos per exemple de cooperatives de construcció, fins i tot també com a grans cadenes de mobles estan personalitzant producte o canviant el seu catàleg segons ciutats o fins i tot barris.
Què es pot fer amb aquests departaments que són com a caixes de llumins per fer-los acollidors? Al conte dels ELS 3 PORQUETS, se succeeixen una casa de palla, una de taules de fusta i una de maons i s’assigna cadascuna a un nivell de desenvolupament de les capacitats de cada amfitrió. No hi ha un estàndard respecte a quant espai individual necessita cada membre d’una unitat de convivència dins la casa, però la intimitat és una qüestió fonamental per aconseguir una llar acollidora. De l’altra banda, el problema dels habitatges de reduïdes dimensions no és només és espai –que també– sinó la qualitat ambiental. Aquesta és una batalla on els dissenyadors dinteriors porten molt de temps. Crec que estem evolucionant molt pel que fa a la cultura del disseny. Ara bé, els nous models de negoci digitals també estan entrant en aquest terreny i, igual que està succeint per exemple en la salut mental, introduiran molta precarietat a la feina. Això també tindrà el seu reflex en la qualitat del disseny d’interiors, que té el risc de convertir-se en una commodity.
Com en el modernisme barceloní Continuen sent les cases la manera més immediata d’evidenciar el poder econòmic de les famílies adinerades? És possible socialitzar l’interiorisme i arribar a tots els estrats? La darrera accepció de LLAR és FAMÍLIA. I actualment hem vist florir molts models familiars diferents del tradicional. Sens dubte, hi ha una qüestió d’estatus relacionada amb l’habitatge. Hi ha qüestions de la casa aspiracionals, però potser no tan funcionals, com tenir un walking closet, o una illa de cuina. Però, fins a quin punt determinades coses a casa milloren la qualitat de vida? Democratitzar l´interiorisme és complicat, ja que al contrari que els objectes no es poden industrialitzar. I si ho fem cau en les fórmules, cosa que és contrària a la pràctica d’un interiorisme de qualitat. Precisament els nous models de negoci de l’e-design ofereixen fórmules i, moltes vegades confonen l”styling’ de l’espai amb l’interiorisme, de manera que estem davant d’una lògica una mica perversa quan parlem de ‘democratització del disseny d’interiors’.
Exigeixen aquests diferents models familiars espais radicalment diferents o hi subjau un patró comú sobre el qual abordar les diferents particularitats? Cada cop són més les persones que decideixen viure soles i cada vegada són més les que decideixen compartir la seva soledat. La visió postmoderna de la família va introduir nous models dorganització dins de lhabitatge. Les persones que viuen soles en són un clar exemple, però també les famílies reconstituïdes que són una de les formacions que més abundaran en el futur. Tot això ha fet que ens replantegem com organitzem l’habitatge. Les cooperatives de construcció, els edificis autogestionats i la nova generació de ‘comunes’ són fonamentals per entendre com canviarà l’habitatge els propers anys. Per exemple, al Regne Unit ja hi ha cooperatives d’amics que estableixen xarxes per a la jubilació, adquirint propietats en petites poblacions per retirar-se com a comunitats de cura.
Aquesta agrupació torna a ser una altra revisió del model de família amb necessitats d’espais similars o és una suma d’individualitats? El model familiar s’està qüestionant cada dia, apareixent idiosincràsies úniques per entendre el nucli de convivència. Des del disseny és molt interessant com alguns professionals estan plasmant les utopies de com serà la ciutat del futur i com s’organitzaran els blocs d’habitatges.
