A la TERRA l’anomenem MARE. Per què oblidem tantes vegades aquest vincle? ECO ve del grec OIKOS – CASA, amb la qual cosa ECOLOGIA és, aproximadament, una cosa així com “l’estudi del lloc on viu o es troba una cosa”. Aquesta idea de la Terra com a mare està present en la gran majoria de les cultures humanes, i és fantàsticament i tremendament intuïtiu i útil pensar en la Terra com el que ens nodreix i ens cuida, però també pot resultar un concepte problemàtic, en el sentit que la Terra, o la biosfera, entesa com un sistema altament complex d’ecosistemes que s’autoregulen dinàmicament, no té per què ser identificada amb una entitat que cuida de nosaltres, atés que el 99,9 % de les espècies que han habitat el planeta s’han extingit. Per a mi, un dels problemes és continuar pensant que el motiu de canviar la nostra actitud és “salvar el planeta”, cuidar-lo perquè ens continue cuidant, com una mare que s’ha fet major, com si la vida en el planeta no haguera existit durant milers de milions d’anys sense nosaltres i no poguera continuar existint sense el nostre consentiment. Crec que, a més del dany irreparable als ecosistemes i el procés d’extinció d’espècies i cultures humanes que estem provocant, en realitat, el que està en joc és la nostra pròpia supervivència com a espècie: si no canviem la nostra manera de relacionar-nos amb els altres éssers vius i amb nosaltres mateixos, la biosfera, la Terra o com vulguem anomenar o metaforitzar el que escapa al nostre enteniment, ens agranarà i desapareixerem en un espai de temps més o menys curt, geològicament parlant. Entenc i compartisc que és necessària una ètica de les cures, a escala personal i humana i amb la resta d’espècies, però també se’m cola una espècie de tuf de paternalisme o maternalisme, com ho vulguem entendre, cap a unes forces davant de les quals som realment insignificants, per més capacitat de dany que estiguem demostrant i per més que aquesta capacitat de destrucció ens faça sentir amb un poder que no tenim.
Respecte de l’ecologia com a estudi del lloc en què es viu, m’agrada perquè és una metàfora útil en el sentit en què la relació amb la casa reflecteix moltes vegades el caràcter de qui l’habita, i els humans de la cultura tardocapitalista quedem prou bé reflectits, i no ix una foto massa bonica, veient l’estat en què estem deixant el planeta. Però, al mateix temps, la casa és una entitat més aïna passiva, un contenidor que modifiquem al nostre gust, i no es correspon massa bé amb la idea de compartir un espai, un temps i una sèrie de relacions de reciprocitat amb la resta d’éssers vius. Crec que és una cosa molt més dinàmica que habitar una casa i que, en el fons, el que hem de llevar-nos de damunt és aquesta espècie de complex de superioritat amb què mirem el nostre voltant pel fet de ser humans, que ve des de molt lluny en la cultura occidental.
En quin MÓN vivim? No tinc ni idea, la veritat, ni tan sols tinc molt clar en quin visc jo, i, fins i tot, qui o què és aquest o això que parla i escriu.
Una de les accepcions de NATURALESA és “qualitat dels éssers humans no modificada per l’educació”. ROUSSEAU deia que l’“home és bo per NATURALESA i és la SOCIETAT la que el corromp”. Hi estàs d’acord? Crec que entendre’ns com una cosa separada de la naturalesa és una font de gran part dels nostres problemes. De fet, la mateixa idea de naturalesa em resulta complicada, com si nosaltres, els humans, fórem una altra cosa separada dels altres organismes vius o dels fenòmens atmosfèrics, o no estiguérem regits per la mateixa química, física i biologia que tota la resta. Crec que, en la cultura occidental, començant pels grecs, continuant amb la Il·lustració i rematant amb les revolucions industrials, ens ha pujat un poc bastant al cap això del predomini de la raó, que sembla que dota l’ésser humà d’una capacitat de dominació sense precedents, i que ens fa sentir com una cosa a part. Afortunadament, des de fa ja prou dècades, des de la biologia, l’ecologia, la sociologia o l’antropologia estan apareixent postures que qüestionen el reduccionisme mecanicista i l’antropocentrisme que ha impregnat aquesta visió de la realitat que heretàrem de la Il·lustració. I Rousseau era fill de les idees de la seua època, com jo soc de les de la meua, i ara les coses es veuen d’una altra manera, més pròxima en molts sentits a com les han vist un altre tipus de cultures no occidentals. Parlar de societat com una cosa únicament pròpia dels humans sembla un poc absurd, com si les formigues, les balenes, els bacteris o les rates penades no es relacionaren amb membres de la seua mateixa espècie de maneres increïblement complexes. O com si els ecosistemes no foren una altra cosa que societats integrades per membres d’una àmplia varietat d’espècies. Com si la simbiosi no fora una altra cosa que espècies diferents associant-se, és a dir, vivint en societat. Gran part de les plantes que habiten el planeta no podrien viure sense els fongs que viuen en les seues arrels, i nosaltres mateixos moriríem sense els bacteris que habiten en el nostre tracte intestinal. Així que no puc pensar com Rousseau, perquè no crec que els humans siguem tan diferents de tots els altres. Crec que és important posar un poc d’atenció a no donar per fet certes coses i la manera en què usem el llenguatge, perquè ens pot donar moltes pistes sobre les contradiccions en què caiem contínuament per prejudicis marcats per la nostra educació i la nostra cultura. Cal no oblidar que el llenguatge, moltes vegades, està carregat d’ideologia, encara que no ens n’adonem.
Quin paper té el disseny en la protecció de la NATURALESA? Per a ser sincers, no tinc ni idea de disseny, però entenc que el disseny està dins d’un sistema de producció que cada vegada té més present l’esgotament dels recursos, encara que no sembla que faça massa per a posar-hi remei. Clar que cada vegada es recorre més al reciclatge de materials, com ara certs plàstics, però no crec que únicament això siga suficient, sinó que cal que canviem tots un poc la nostra manera de viure. El que crec que seria important seria tornar a fer les coses perquè duren més, però això sembla que entra en contradicció amb la utopia liberal del creixement econòmic il·limitat. No sembla que estiguem en un punt en què es dissenyen mòbils o ordinadors que duren quinze anys, però és cert que, fa tres generacions, les neveres i les televisions duraven unes quantes dècades, i les botelles de vidre eren reutilitzables, per posar exemples d’una manera de producció i consum que ha canviat, i que es podria revertir. I, atenció, en això també juguem un paper els consumidors, que moltes vegades substituïm les coses abans que deixen de funcionar, simplement perquè ja no semblen tan noves, o per motius que són purament psicològics, que atenen a carències que hauríem d’omplir, no amb objectes, sinó de maneres que foren satisfactòries a una escala més profunda.
No ha estat el disseny, massa vegades, del costat dels qui corrompen? Creus que el disseny provoca consumisme? No crec que el disseny tinga una ideologia determinada, crec que el disseny és el que vulguem fer-ne. Si mirem la història, tenim exemples de disseny, com ara el de William Morris i el moviment Arts and Crafts o el de la Bauhaus de Walter Gropius, que emmarcaven el disseny dins d’una ideologia que promovia unes idees que no tenien res a veure amb el consumisme, sinó que, més aïna, tractaven d’adaptar el disseny a unes determinades necessitats socials i personals que contribuïren al benestar de la gent. El tema és que, actualment, vivim dins d’un sistema socioeconòmic que anteposa el benefici econòmic al benestar de la societat, i al de les persones en particular, i en això, el disseny, com l’art contemporani, que és on jo em moc, acaba emmarcant-se dins d’una lògica general, que és la de la ideologia cultural dominant. Però en tot sistema hi ha clevills per on podem colar-nos, i igual que hi ha molts dissenyadors que aporten solucions sostenibles, creatives i èticament responsables, hi ha artistes que escapen de la lògica especulativa, que és la que marca les directrius i les jerarquies del sistema de l’art. A mi això de considerar la cultura com una cosa elitista o de posició social sempre m’ha semblat un error contra el qual cal lluitar. En el meu cas, per exemple, mai he tingut diners, però he aprofitat les biblioteques públiques, hi ha museus amb un dia d’entrada gratuïta, les galeries d’art estan obertes a tots els públics i l’entrada és lliure, i amb Internet tenim accés a tota la informació que vulguem. Considerar la cultura o el coneixement com una qüestió de classe és una il·lusió, perquè, en realitat, costa més la televisió de pagament per a mirar el futbol o l’abonament per a anar al camp del teu equip que anar al museu o a la biblioteca, però d’alguna manera interioritzem aquests valors de classe perquè ens els inculquen constantment. L’art és un poc més que la notícia del telenotícies dels milions pels quals han comprat un quadre d’un artista famós, i el disseny és un poc més que l’últim telèfon intel·ligent o el crossover que ix en l’anunci de torn. Dissenyar, per a mi, no és altra cosa que utilitzar la creativitat i el coneixement de manera que resulte útil i pràctica per a la gent, a una escala personal i social, estètica i funcional, creant objectes i solucions que s’adapten a les nostres necessitats reals i que ens ajuden a viure d’una manera millor, entenent que el lúdic, l’ètic, el funcional, el responsable i l’estètic poden anar perfectament de la mà.
Davant del negacionisme del CANVI CLIMÀTIC i l’escepticisme a les propostes de canvis en els seus hàbits o simplement no reaccionen. El rock deia “viu ràpidament, mor jove i deixa un cadàver bonic”, i el punk, “no futur”. Què diries a totes aquestes persones? Bé, crec que el rock és molt ampli, molt més ampli que el clixé de la indústria de Holywood fent-li dir a James Dean aquesta favada del cadàver bonic, jo em quede més amb la imatge del rock de, per exemple, Mr Bungle, la veritat. I la referència als Pistols, bé, hi ha un docu mític de l’any 1980, que és The great rock and roll swindle, que mostra, bàsicament, la banda com una creació de Malcolm McLaren, en col·laboració amb Vivienne Westwood, o siga, que tampoc em valen massa com a referència del punk. El problema és quan els estils musicals són reabsorbits per la indústria per a llançar un tipus de missatge d’acord amb la ideologia correcta. Mira com va canviar el hip-hop des dels seus inicis amb gent com ara Public Enemy, A Tribe Called Quest o KRS ONE, parlant de comunitat, racisme i lluita política, al hip-hop de la MTV que va vindre després, parlant de cotxassos, dones esculturals i cadenes d’or. O siga, el que diria a totes aquestes persones és: xavals, espavileu, un poc de sentit crític, cal llegir un poc més, cal mirar al voltant, cal pensar un poquet; no et convertiràs en un ranci, més aïna deixaràs de ser-ho.
Com imagines el FUTUR? El futur no existeix, és una il·lusió de la ment, és el nostre pobre cervell humà que sempre fa aquest tipus d’acudits roïns perquè s’avorreix.
Quines són les dificultats principals per a posar en marxa la roda de l’ECONOMIA CIRCULAR? I quins avantatges i quines oportunitats poden suposar per a les empreses? Crec, sincerament, que cap solució que no implique canviar la nostra manera de vida, a escala personal i social, serà sostenible a mitjà termini. Per a mi, cap solució econòmica o tecnològica que no exigisca més consciència personal de què és el que realment necessitem, què és el que estem sacrificant a canvi de què i qui estem perjudicant per les nostres accions, i en això incloc humans i no humans, tindrà cap mena de resultat destacable. Crec que confiem massa en el poder de les tecnologies, i l’economia, siga circular o no, és una tecnologia més, perquè ens aporten una solució màgica amb què podem continuar tenint un estil de vida semblant al que portem sense canviar massa les coses. El trànsit de les energies fòssils a les renovables, quan s’analitza amb atenció, tampoc canviarà molt les coses si no estem disposats a disminuir el nivell de consum energètic i de recursos en què estem immersos els habitants de les anomenades societats avançades. Clar que una economia basada en una escala superior de reutilització de recursos serà millor que una basada en la utopia dels recursos infinits, i ací, òbviament, els grans conglomerats empresarials ja s’han sumat al carro de la transició energètica, la reutilització de recursos i la resta, però pense que cap solució que no implique una escala més profunda de consciència personal, social i política, ja vinga des del disseny, des de l’economia o des de la tecnologia, canviarà la carrera cap a l’abisme cap a la qual ens precipitem.
Quin és el paper del disseny i del dissenyador en aquesta economia circular? Supose que dissenyar d’una manera que integre el reciclatge de materials i que incorpore solucions sostenibles i respectuoses amb el medi ambient, tractant de reduir al màxim l’empremta ecològica del que es produïsca.
Quines actituds sostenibles has incorporat en les teues tasques i/o amb els teus clients? La veritat és que, en la meua pràctica artística, els materials que utilitze no són reciclats ni estan pensats per a ser-ho, sinó per a durar. La meua pràctica més habitual és el dibuix, per a la qual utilitze paper muntat sobre alumini i llapis de carbó. L’única cosa que puc dir a favor meu respecte d’això és que produïsc poc, utilitze bastant temps en cada dibuix, així que el meu ritme de producció és prou lent. Últimament he estat utilitzant també molsa preservada, que compre a una empresa francesa que la cultiva i la distribueix. Així que, més que en la meua pràctica artística, en la qual tracte de no produir massa petjada ecològica, és en el meu dia a dia, amb xicotetes solucions quotidianes que estan més enfocades a consumir menys i de manera més conscient. No tinc cotxe, tinc una Orbea de l’any 1974 que vaig comprar en una botiga de segona mà, perquè, a més, València és ideal per a desplaçar-te amb bici; tinc un mòbil vellet, d’abans que hi haguera telèfons intel·ligents; vaig prou als meravellosos mercats ambulants de València per a comprar roba de segona mà; compre més en botigues de barri que en grans superfícies; mai he comprat per Amazon; la verdura la compre de temporada, només molt de tant en tant compre carn o peix… Aquest tipus de solucions que, aïlladament, no sembla que tinguen massa pes, però que, en conjunt, marquen la diferència. Per a mi no es tracta de fer un canvi radical en la teua vida, sinó d’incorporar xicotetes solucions quotidianes orientades a consumir menys, tractar de reutilitzar el que ja hi ha i no consumir per compulsió, sinó sent conscient del que necessites.
L’esperança sempre és de color VERD? Bé, verds eren els marcians de Mars attacks!, i és el color de cert partit polític els integrants del qual es comporten de manera semblant. Així que sempre, sempre, doncs igual no.
Aconseguirem algun dia viure en EQUILIBRI amb la NATURALESA? El que cal pensar és que la naturalesa no és una cosa que estiga ací fora, som nosaltres també, els que vivim en aquesta cultura que s’anomena occidental. Així que la pregunta per a mi seria, més aïna, si alguna vegada començarem a comportar-nos com a éssers equilibrats, i no com una colla de mocosos egocèntrics i capritxosos que agafen, esgoten o trenquen tot el que es posa al seu abast per pura ansietat, potser només perquè no tenen un poquet d’amor i de coneixement que els posaria en el seu lloc.
