Cada ciutat té una idiosincràsia distintiva? Quina és la mida ideal d’una ciutat? Com s’aconsegueix dinamitzar els barris? Són el camp i la ciutat models oposats o complementaris? Què és una ciutat-espectacle? Quines accions es podrien implementar perquè València millori?

Els nostres convidats parlen dels problemes habituals de les ciutats modernes i plantegen escenaris que ens apropen a ciutats més còmodes, funcionals i equitatives.

Amb:
Tito Llopis. Arquitecte i historiador d’Arquitectura.
Ibán Ramón. Dissenyador gràfic.
Lucas Oliete, “LUCE”. Artista visual.

Comencem definint què és una ciutat. Per a Ibán Ramón, una ciutat és el lloc que dóna respostes assistencials als habitants. Per a Tito Llopis, és el lloc comú per a la convivència i el desenvolupament personal i col·lectiu de la seva gent. Un lloc que indueix a conèixer altres cultures i on –idealment– gent diversa s’expressa lliurement.

Segons Ibán, la idiosincràsia o caràcter de cada ciutat es deriva de la situació geogràfica, de la relació amb l’entorn, del desenvolupament cultural, l’arquitectura, de la diversitat dels habitants. Tito reconeix que les ciutats mediterrànies tenen una extensa història, amb una suma de cultures que s’han anat assentant, i que aquesta història ha permeat el caràcter. Luce afirma que l’essència d’una ciutat és a la seva gent, i aposta pels espais perifèrics que donen peu que sigui la pròpia gent la que decideixi la manera d’usar-los.

Descentralitzar la ciutat -opina Ibán– pot millorar la vida dels seus habitants, permetent desenvolupar la seva activitat diària a la seva pròpia zona o en alguna propera, facilitant a més la convivència i el sentit de pertinença. Una manera de sostenir les grans ciutats –afegeix– és crear activitat als barris per fer-los autosuficients, sense oblidar fomentar el trànsit d’uns barris als altres.

Tito considera que els barris són elements claus d’una ciutat. I, com que la ciutat no s’hauria d’estendre de manera il·limitada, recomana treballar els barris com a petits nuclis interrelacionats. Vet aquí el futur, i no a arrasar com queda d’horta poc o molt. Mentre Luce és partidari que cada barri tingui les seves pròpies necessitats i la seva pròpia identitat.

Els problemes habitacionals de les grans ciutats –segons l’Iban– es poden afrontar des de la perspectiva del disseny. És a dir, experimentant i provant mètodes alternatius. Perquè això fa precisament el procés de disseny: posar en dubte la manera com es fan les coses i assajar maneres alternatives. Per a Luce, amb disseny es poden generar sistemes inclusius per fer partícips els qui viuen lluny del nucli urbà o dels espais més vius de la ciutat. A través del disseny, es pot fomentar l’estima i l’empatia pel propi entorn, pels carrers…

Tito opina que els llocs inhòspits d’una ciutat, on la gent s’ha instal·lat temporalment, haurien de desaparèixer i ser reemplaçats per espais dignes proveïts per l’Estat. És inadmissible que segueixin existint els barris de barraques. Un Estat democràtic –afirma– ha d’invertir en urbanisme i arquitectura.

Parlant sobre pintura murals, Luce reconeix que no és partidari de les pintures de gran format que funcionen més com un reclam turístic. Sobretot quan estan fetes per artistes que no habiten aquests llocs. Per a Tito, la intervenció d’artistes a solars o llocs mig abandonats té un impacte positiu. L’Iban pensa que un gest que podria semblar només estètic, com ara l’ús del color, és capaç de crear canvis de comportament, i genera nous usos de l’espai on s’aplica, convidant la gent a passejar, a jugar.

Per a Ibán, no hi ha un model de ciutat perfecta… l’interessant és que hi hagi diferents models de ciutats, amb entorns i maneres de viure diferents. Tito assenyala que les ciutats noves han d’estar dissenyades per al lloc on s’aixecaran. Ni el traçat ni l’arquitectura no es poden transferir indistintament d’un lloc a l’altre, com si fos un model utòpic.

A Luce li sembla que a les ciutats modernes hi ha cada vegada menys vincles socials, i troba a faltar la xarxa humana més àmplia que hi havia en el passat.