De què serveix l’erudició sense empatia? Quin és el paper actual de leducador? Per què hi va haver èpoques molt fèrtils sota condicions adverses, i hi ha temps presents en què malgrat l’abundància de recursos vivim un sotrac cultural? Hi ha una metodologia pròpia del disseny? Hi ha coneixement en la forma? En aquest capítol repassem el valor del coneixement i els processos daprenentatge, transvasament i preservació del saber individual i col·lectiu.

Opinen:

Antonio Sánchez. Sotsdirector d’EASD València.
Daniel Nebot. Dissenyador gràfic.
Marisa Gallén. Dissenyadora gràfica.
Manuel Lecuona. Catedràtic en gestió del disseny.

Per a Antonio Sánchez, el paper actual d’un educador és el de guia: tutoritzar el treball autònom de l’alumne perquè hi accedeixi i adquireixi coneixement. Manuel Lecuona distingeix quatre dimensions a l’educació: educar, formar, capacitar i especialitzar. Marisa Gallén ens recorda que tots eduquem i que a l’educació d’un nen hi participa tota la tribu. Els docents, a més de guiar, han dalimentar lesperit amb coneixements tècnics i humanístics. S’educa a llarg termini i -segons la seva opinió- resulta descoratjador que els polítics no s’interessin a cultivar res que no puguin collir durant el període del seu mandat. Segons Daniel Lebot, l’exemple és la manera més eficaç d’educar. I -assenyala- caldria revisar el model educatiu actual, molt orientat a ser una fàbrica després de les necessitats del mercat.

La cultura, per a Lecuona, és un fet social i polític relacionat amb la identitat. En els darrers trenta anys la cultura local s’ha submergit en l’oblit davant de la voràgine de la globalització, i per plantejar alternatives de creixement futur convé recuperar la cultura del passat.

Per a Nebot, la cultura és lʼesdevenir de la vida i els seus fruits són la vida mateixa. A l’exercici cultural no hi ha riscos ni límits. Pots fer allò que creguis que has de fer, sempre des del respecte a la pròpia naturalesa i al llegat històric.

Antonio Sánchez ens ensenya amb quatre exemples com la forma pot arribar a ser coneixement, i la manera com un creador, a manera de catalitzador, plasma a la seva obra una enorme quantitat de dades que ajuden a entendre el seu moment històric. Pel que fa a la professió de dissenyador, a través dels anys -segons Lecuona- hem vist que el disseny aporta valors i obre canals que des d’altres disciplines no s’han explorat.

Sánchez apunta que cada dissenyador pot aprendre una metodologia projectual però aplicar-la de manera diferent. Amb les mateixes premisses, arribar a conclusions diferents.

En el procés de resolució de problemes –opina Gallén– el dissenyador genera moltes idees en poc temps. Si les seves hipòtesis no funcionen, desfà el camí i torna a començar, buscant solucions alternatives. Aquesta és l’actitud d’algú que no es rendeix fàcilment.

Per a Nebot no hi ha fil conductor homogeni que distingeixi l’activitat dels dissenyadors. Això sí, la clau fonamental és el dubte. Val més dubtar que ser creatiu.