Al final de La costa de los mosquitos, l’inventor Allie Fox, ferit de mort, diu: “L’home va sorgir d’un món defectuós… El COS humà està mal dissenyat. La PELL no és prou grossa, els ossos no són prou forts… La nostra postura exposa les parts més sensibles del cos, el cor i els genitals… Vaig haver de fer-me inventor… era massa dèbil per a viure de qualsevol altra manera…”. És el cos humà un bon disseny? Quins aspectes o quines parts del cos humà redissenyaries? Dijo el pez al león. Crec que el cos humà és molt bonic, Darwin no hi podria estar més d’acord. Sembla que ens han dissenyat per a ser funcionals, no sé si Mary Shelley ho haguera fet millor, o si Descartes conservaria el seu cap en formol, però, sens dubte, crec que la ment regeix el cos, estiguem fatal del cap o no, tinc fe en la raça humana, no la concep per separat. El tot per les parts. Si el cos de la dona parteix de la costella d’Adam, ja està tot dit. L’única cosa que redissenyaria del cos humà és la capacitat de transformar-se segons l’estat de la nostra consciència, potser per a valorar la capacitat de la ment i no frustrar-nos per l’estat físic que ens defineix i ens limita, en una espècie de posthumanitat voluntària.
Creus que el disseny de l’entorn pot condicionar la potencialitat del nostre cos? Sens dubte, l’entorn influeix en la cognició i el comportament, els nostres processos mentals estan vinculats al moviment i a la percepció. Un entorn dissenyat per al nostre espai corporal potencia el nostre jo, l’expandeix o l’empresona, i açò influeix directament en la nostra qualitat de vida.
A partir del segle XIX, la frase “MENS SANA IN CORPORE SANO” deixa de fer referència a l’equilibri de la ment i el cos, i passa a centrar-se en l’atenció del cos, pensant que aquesta atenció porta com a conseqüència una ment més sana. Però últimament estem enfrontant-nos a molts trastorns mentals i/o físics com a conseqüència de la preocupació obsessiva de la imatge del nostre cos. Què són una ment sana i un cos sa? Per a evitar que parega l’anunci d’un iogurt bífidus probiòtic, diré que, des del meu punt de vista, no hi ha un cos sa sense una ment sana. Se sap poc del cervell, però, per descomptat, mobilitza el cos; crec en aquest equilibri entre el nostre jo emocional, racional i la seua psicomotricitat. Tindre clar el concepte de bellesa segons el que s’ha establit és fàcil, al cap i a la fi, més que nosaltres mateixos, sembla que som un constructe d’arquetips socioculturals. Nosaltres, les dones, ens veiem més afectades per açò des que vam nàixer de la costella d’Adam o de la supervivència del més fort. En aparença, les coses boniques i les lletges són antítesi, però es complementen i s’impliquen mútuament. M’agrada recordar La historia de la belleza y la fealdad d’Umberto Eco; t’adones que, després de tot, són modes i imposicions socioculturals.
Com pot el disseny/art ajudar a aquest anhelat equilibri? El disseny aplicat a la medicina amb la bioimpressió d’òrgans i teixits vitals en 3D seria un avanç increïble, així com la cura de malalties terminals o la reproducció de cèl·lules mare. I, per què no, la hibridació de gèneres. L’art posaria el límit ètic a aquests avanços, amb l’anhel d’una humanitat amb més nivell sensitiu i ètic, més conscient del seu cos físic, social i polític, del seu entorn i dels altres. No tant dels estereotips i les camises de força que neguen ser un mateix. El disseny i l’art en la representació de cànons de bellesa dispars i híbrids, no estereotipats, arquetips que foren com a deïtats gregues descanonitzades, models de representació amb què qualsevol individu se sentira reflectit i inclòs en la societat.
Què penses de la batalla oberta als retocs fotogràfics en PUBLICITAT? No és, al cap i a la fi, un altre tipus de maquillatge? Que és l’eterna batalla. Els estereotips i els constructes socials de la publicitat haurien de ser inclusius i representar la bellesa en un sentit ampli. El mode de veure-hi és important, m’agrada com ets per dins, però no et veig per fora, continua havent-hi una discrepància entre el que veiem i el que no veiem, la dicotomia entre el que és bonic i el que és lleig, el que és bo i i el que és roín, el sentit de la vista predomina més que mai i açò ens limita. Recorde John Berger i les seues Maneres de mirar. Crec que hauríem d’educar la vista i ser més sinestèsics, atendre tots els nostres sentits en la percepció de la bellesa, no cal recórrer a paradisos artificials.
Com és possible que la BELLESA siga tan canviant als ulls de l’ésser humà? No sé res d’anatomia ni neurociència, però crec que els ulls impliquen tots els sentits, no solament el domini funcional de veure, i cada persona veu el que li interessa. Seria interessant llegir Lo bello y lo sublime segons Edmund Burke, i després Kant, i després… no sé, s’ha teoritzat molt al llarg de la història. En sentit clàssic, la bellesa és saviesa, i els gustos són constructes canviants que obeeixen normals socials, interessos econòmics, polítics… La bellesa és que, qui mira, desitge lliurement, no que ens seduïsquen amb desitjos fets a mesura per a etiquetar-nos.
On radica la BELLESA del COS? En l’harmonia cos-ment.
Per què la NUESA continua generant tantes controvèrsies? No ho sé, però el sexe ven molt. Si vestírem amb el vestit nou de l’emperador, la indústria de la moda trencaria.
Què és el PUDOR? Està relacionat amb la NORMATIVITAT? Sí, el pudor té a veure amb els constructes socials que delimiten el que es permet socialment, et fa sentir culpable i exclòs per assumir un altre tipus de comportaments. És increïble com ens fan pudor certes banalitats per qüestions de falsa moralitat i encotillaments diversos, però no altres èticament molt més greus. I les assumim com a tals sense piular.
La paraula CÀNON ve del grec kanon = vara, regla. Això explica que podem arribar a sentir-ho com en un vertader castic exercit cap al NO NORMATIU. Moltes vegades, el COS ha sigut comparat amb un TEMPLE, però també a una PRESÓ. Quin tipus de construcció hauria de ser el COS? Una plataforma elevada amb vista a l’horitzó.
I per si no fora prou, aquesta època de selfies i xarxes socials ens sorprén amb una nova NORMA imposada per la DICTADURA DE LA FELICITAT. Com es pot escapar de la HAPPYCRÀCIA? Estic llegint que el primer smiley va ser cosa d’una empresa d’assegurances per a la seua “campanya d’amistat”, en la qual es demanava als treballadors somriure en tot moment. Poc després, aquesta careta somrient es va popularitzar i va passar a formar part de la cultura dels anys 80, es va convertir en droga, i hui en dia és una emoticona convertida en mem que usem diàriament. És curiosa l’evolució de la suposada icona de la felicitat i l’aprovació social. No sé si en podem escapar, ha, ha. Tan bonic que és somriure amb la mirada! En “la societat pal·liativa” vivim anestesiats, hem de ser feliços a qualsevol preu, és el súmmum de l’absurd. Sembla que hàgem desterrat el dolor i la tristesa, la confrontació i l’intercanvi d’opinions, que no siga correcte i fins i tot es considere de mala educació. Com si pensar per un mateix fora motiu d’exclusió social, estaria bé que donaren l’opció en les xarxes socials per a indicar que alguna cosa no t’agrada perquè sí i ja està, o simplement no opines, però no faces likes, per favor! Hauríem d’assumir que la felicitat és un estat temporal i és gràcies a les coses agradables i les desagradables de la vida, crec que, en la nostra cultura, la mort continua sent un tabú. No sé per què no fer del cementeri un parc per on passejar i tractar-te amb ella.
L’arrel indoeuropea GEN- (DONAR A LLUM) arriba a través del llatí i el grec fins als nostres dies, i compon paraules com ara GEN, GENT, GENITAL, PROGENITOR, CONGÈNERE, HOMOGENI, HETEROGENI, GENERAR, REGENERAR, DEGENERAR, GENI, ENGINY… i GÈNERE que ve del llatí genus, generis, que significa estirp, llinatge, naixement, classe o tipus natural d’una cosa. Què podem fer per a CONGENIAR els diferents GÈNERES quan, per DEFINICIÓ, són excloents? Per a començar, no confondre els òrgans genitals amb peces d’encadellat, el sexe i l’amor no es redueixen a això. Fa temps que superem l’índex de natalitat per a la supervivència de l’espècie. És obsoleta la construcció social relacionada amb les diferències biològiques arrelada en la cultura, les normals socials i el comportament individual. Podríem començar per no generalitzar i indicar el plural en masculí, quan parlem de totes parlem de tots i viceversa, i es done per fet que inclous tots els gèneres, però no sé si continuaria sent excloent amb els no binaris. Crec que, de moment, “totis” sona a mem. Estaria bé que tots els gèneres possibles tingueren la seua representació cultural en el cinema, la publicitat, les arts visuals, la moda… Crec que visibilitzar-los ajudaria a normalitzar-los i tindre en compte totes les opcions de gènere.
DEFINIR és “posar límits i fronteres a una cosa per a separar-la d’altres coses limítrofes i que no es confonga”. Podries definir el NO GÈNERE? Persones que no se senten dones ni homes.
Quin és el teu GÈNERE? Dona, però, sobretot, jo mateixa.
