És el cos humà una entitat perfecta? Com poden millorar l’art i el disseny? Quin és el balanç ideal entre cos i ment? De quina manera els mitjans actuals afecten la percepció que tenim del nostre cos i dels altres? En aquest capítol les nostres convidades parlen dels límits i les potencialitats del cos i d’alguns processos per a la seva transformació. Evidencien el mal que els estereotips exerceixen en la construcció de la identitat, i proposen un esperit crític per desafiar la normativa actual i una tolerància més gran que respecti la diversitat i abraci la imperfecció.

Amb:

Maribel Domènech. Artista visual i docent BBAA a la UPV.
Alejandra Gandía-Blasco. Subdirectora creativa Gandía Blasco.
Carmen Sevilla. Docent EASD València.

Maribel Domènech opina que en cada període històric hauríem de tenir una definició diferent del que significa tenir una ment i un cos sans. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials actuals exploten un tipus de cos i de ment que no respon a la realitat. Al·ludint als estudis de Bauman sobre la “societat líquida”, Carmen planteja que els valors dels nostres avantpassats s’han diluït i que ara som més fràgils i fàcils de manejar. Que vivim en una època que ens dificulta que ens acceptem tal com som, imperfectes. Maribel ens proposa experimentar una petita regressió a un estat més natural i elegit que ens permeti desenvolupar-nos de manera més emancipada.

Per a Alejandra Gandía-Blasco, el disseny de l’entorn determina com sentim el nostre cos i condiciona la potencialitat del jo entès com a consciència. Depenent del tipus d’espai on estiguem, les nostres sensacions s’enriqueixen. Segons Alejandra, els espais haurien de dissenyar-se tenint en compte les limitacions constructives i amb el propòsit de generar ambients on el cos humà se senti connectat i implicat amb els cinc sentits.

Per a Carmen Sevilla, un cos sa és el que et permet viure sense dolor, fer allò que vulguis, caminar, saltar, comunicar-te, conèixer el teu entorn, explorar… sense necessitat de recórrer constantment a elements externs per funcionar amb normalitat. Jugant amb la possibilitat de redissenyar el cos humà i davant la pregunta “Quina millora li faries?”, Carmen respon que modificaria el nostre procés d’obsolescència programada: en comptes que l’individu perdi paulatinament les seves habilitats físiques i mentals (com passa ara) , faria que es mantinguessin intactes fins que de sobte el cos deixés de funcionar, com les impressores.

Fent referència a la modificació del cos com a pràctica artística, Carmen ens parla de Moon Ribas, la ballarina catalana que porta als peus uns xips que vibren cada cop que hi ha un tremolor a alguna part del món.

Alejandra opina que el disseny i l’art poden ajudar a aconseguir l’equilibri cos-ment, expandint els nostres propis límits físics, entenent que el cos i la ment són estats de consciència. Per a Alejandra és desmesurat donar-li una excessiva importància a l’un o l’altre, i li resulta absurd pensar només en el cos sabent que el regeix la ment.

En paraules de Carmen, els professionals de l’art i el disseny són creadors de cultura i el seu treball és fonamental per trencar estereotips i canviar l’entorn. Com a exemple, esmenta un projecte recent de l’artista espanyola Yolanda Domínguez, que utilitzant el mateix llenguatge que la campanya de tardor del Corte Inglés, va difondre una sèrie de fotografies on dones amb tota mena de cossos apareixen portant el característic vestit, substituint a la dona heteronormativa de la publicitat.

Carmen ens convida a cultivar el nostre encant personal, l’apreciació de la pròpia bellesa, la nostra connexió amb l’altre… I ens recorda que la bellesa del cos no és merament estètica; el cos és bell quan es mou, quan parla, quan es desplaça…

Després de la pandèmia estem en un moment de reflexió. Maribel ens proposa aturar i recuperar l’ordre de les coses, tot destacant que el principal objectiu de la societat hauria de ser l’acceptació de nosaltres mateixos, abraçant la nostra imperfecció. Perquè una societat tolerant sempre serà més feliç.